Amb els primers rajos de sol il·luminant només el cim i el mercuri esperant impacient una enfilada primaveral s’inicia la segona edició de la Marató de Boumort. Amb el mar sobre els caps un bon grapat de participants inicien el seu camí amb puntualitat britànica.
Desenes de petjades gravades sobre un terreny encara tou i humit a causa de les pluges precedents. La llarga serp de colors partida en dues parts iguals durant un temps prudencial. Dues cues i dos caps. Terreny salvatge i abrupte. Meravellós entorn de cérvols i boscos de pins.
El creuament de la delimitació imaginària de la Reserva de Caça de Boumort que ofereix aquell aire fresc i pur. Aquella pau i aquella calma. Cérvols, isards, galls fers, cabirols, daines, voltors, trencalossos o àguiles conviuen en harmonia allunyats del desig de sang dels “toreros” de muntanya. Assassins (alguns) de tots els éssers vius. De tots. Irrespectuosos (alguns) amb el medi ambient i amb totes les legislacions vigents. Amb totes. Promotors (alguns) del trencament de tots els ecosistemes. De tots.
Trencadors de vides i trencadors de cors. Aquella seguretat de conviure exclusivament amb la flora i la fauna. Sense trencadors de vides, amb trencadors de cors. La supervivència i la llei. La llei de la natura.
El mar sobre els caps també a la part alta de la cursa. Una escopinada en un oceà. La sensació de qualsevol persona davant tan gran espectacle natural. La ment en la competició. La ment en blanc. Moments i idees en forma de diapositives que van passant dins els caps.
Tan a prop i tan lluny. El Cap de Boumort. Aquella pilona blanca abrigada amb la senyera. Aquella bandera desgastada pel pas del temps. Aquella senyera que no tornarà a ser la mateixa. Aquella bandera que no tornarà a escalfar com abans.
Una escopinada en un oceà. La Serra de Boumort ens ho mostra. El dolor a les cames i a les cuixes es concentra entre les dues, en la unió. El dolor sempre és viu. Baves a la barbeta. Blanques, seques, esteses amb el revers de les mans de manera poc uniforme. Una capa fina de sal que recobreix tot el cos. La força i l’esforç sempre de la mà. Aquella força. La força més forta. La força de voluntat.
La pilona, abrigada amb la senyera, segueix allà dalt. Aquella bandera que no tornarà a escalfar com abans. Les muntanyes amaguen el sol lentament i és hora de tornar a casa. Les sensacions persisteixen a dins i segueixen passant imatges en forma de diapositives dins els caps. La vida també segueix allà dalt. Aquell aire fresc i pur. Aquella pau i aquella calma.
Una escopinada en un oceà. La Serra de Boumort ens ho mostra. Trencadors de vides i trencadors de cors. Aquella seguretat de conviure exclusivament amb la flora i la fauna. Sense trencadors de vides, amb trencadors de cors.
Un milió de gràcies a tots els participants i a totes aquelles persones que ho han fet possible. Aquella força. La força més forta. La força de voluntat.
Organyà, a 24 d'Octubre de 2017
.png)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada